Capítol 2
LA TASCA D’ENSENYAR
L’avaluació i
l’autoavaluació
L’avaluació és intrínseca a l’activitat educativa
escolar: quan s’ensenya es pretén que hi hagi un aprenentatge i per tant s’han
de recollir resultats, valorar-los i actuar en conseqüència. Què cal
avaluar? Evidentment, el progrés de cada alumne, tant pel que fa a l’actitud,
com a la seva capacitat explicativa o d’actuació. En el nostre context
d’educació tecnològica i amb el model didàctic holístic que presentem, és clar
que l’aprenentatge de continguts conceptuals és a llarg termini, més llarg com
més petit és l’infant. Els continguts actitudinals són també sempre a
mitjà o llarg termini, però pels procedimentals podem esperar una progressió és
notable.
És important destacar que, en el marc d’ensenyament que
hem assumit, quan es tracta d’avaluar continguts conceptuals d’una àrea hem de
demanar i recollir explicacions sobre fets i situacions concretes (verbalment,
per escrit, per dibuix, etc.). Per tenir una informació completa del
nivell de coneixement de l’alumne, el mestre/a ha de saber reconèixer en les
explicacions recollides:
? els
esquemes explicatius
? les
estratègies de raonament
? el
vocabulari específic utilitzat.
Per als continguts actitudinals i procedimentals, les
pautes són les generals, però cal fer un seguiment especial de la possible
diferent actitud de les nenes i els nens respecte de la tecnologia.
Cal avaluar també les dinàmiques de treball en grup,
vigilant especialment els rols que s’assumeixen i les diferències que hi pugui
haver entre nens i nenes en aquest sentit. És important, aplicar mesures per
fer evolucionar els rols en el sentit de buscar un millor equilibri i una
millor col·laboració entre els alumnes.
Però també s’ha d’avaluar la validesa i l’adequació de
l’activitat. Les dades recollides de l’observació dels alumnes i els grups de
treball són el material bàsic per l’avaluació de l’activitat, encara que s’ha
de preveure si hi ha alguna variable especial que hagi de ser observada amb
aquesta finalitat, com ara aspectes del material utilitzat, temps, espai,
condicions de treball, etc.
Per últim, si considerem la possible funció investigadora
dels mestres, és evident que si l’activitat forma part d‘un projecte de recerca
hi haurà una avaluació específica. Parlem ara de l’autoavaluació de l’alumnat i
el professorat. En els últims anys hi ha hagut un canvi progressiu del sentit
de l’avaluació dels alumnes que ha evolucionat cap a una concepció més
formativa i menys sancionadora. Aquesta canvi s’inclou en una tendència
educativa més general que pretén que l’alumne sigui més conscient del seu
aprenentatge i donar-li més responsabilitat i poder de decisió en el seu procés
educatiu.
En aquesta línia s’han anat introduint pràctiques
educatives com el contracte entre professor i alumne, l’alumne tutor o
l’autodiagnòstic i l’autoavaluació. L’autoavaluació requereix que amb els
alumnes més petits es parli de què han après, de si han treballat molt o poc,
de si estan contents amb el que han fet, etc. Amb alumnes més grans es poden
preveure activitats més elaborades, per exemple, demanant el que creuen que
saben i el que pensen que haurien de saber d’un determinat tema o situació,
demanant que creuen que han après després de fer les activitats i que ho
relacionin amb el seu diagnòstic inicial , etc.
Respecte a l’autoavaluació de la tasca del professor, la
part que correspon a la seva funció de disseny curricular ja queda inclosa en
l’avaluació de les activitats. I pel que fa a la seva funció de conducció de
les activitats el millor és poder enregistrar alguna classe. Aquesta
autoavaluació requereix temps i s’hauria de fer en equip, però és important
fer-la alguna vegada perquè sovint el mestre no és conscient de les
característiques de la seva actuació a la classe.
To the top
